dimarts, 26 de febrer del 2013

¡Hasta siempre comandante!

Carta abierta a Hugo Chávez Frías

Apreciado compañero,

Si usted me lo permite, más que escribirle en su condición de presidente de Venezuela, quisiera escribirle al ser humano, al hombre de los ideales bolivarianos, al revolucionario que ha dedicado buena parte de su vida para hacer de la causa de los pobres de Venezuela y de Nuestramérica, su propia causa. Por ello, permítame que enfatice en la palabra compañero.

Hoy lo imagino como al Bolívar enfermo dando la batalla por la vida. El Bolívar que nació en Caracas y murió en Santa Marta, atando irremediablemente la historia de Colombia y Venezuela para siempre. Un nudo que culminaba el tejido inmenso con el que había creado la Gran Colombia, ese gran país del que Perú, Bolivia, Ecuador, Nueva Granada y Venezuela fueron parte.

Usted no ha sido el primer bolivariano después de la gesta del Libertador, ni su revolución la primera en pretender unir al continente, pero si es uno de los que más lejos ha llevado ese proyecto, con el que siempre hemos soñado quienes estamos convencidos que nuestra grandeza pasa por la construcción de la gran patria latinoamericana que Bolívar quiso hacer de Nuestramérica.

A diferencia de Bolívar que desde su postración en Santa Marta repasaba una a una sus grandes epopeyas y se lamentaba de las grandes traiciones de sus más cercanos, usted no está solo. Lo arropa un pueblo que lo siente como su más digno representante, que le sigue y que le demuestra sus afectos. No está solo porque desde los países hermanos, hay presidentes afines que impulsan ideales similares a los suyos, es decir la lucha por libertad, la igualdad y la solidaridad. Lo que en términos bolivarianos se traduce en la lucha contra el imperialismo, contra la oligarquía y el impulso a la integración latinoamericana.

dimecres, 20 de febrer del 2013

SOM ESCLAUS



Cada dia laboral m’aixeco per anar a la feina, sort que jo en tinc, compleixo amb la meva jornada de treball i me’n torno a casa, a fer les feines domèstiques: nens, neteja, comprar productes de primera necessitat.

Gràcies al sou que puntualment em paguen, almenys fins ara, puc pagar el deute que tinc amb el Banc, per poder viure en un pis simple i vell, pagar les despesses de subministrament, el menjar...i poca cosa més.

Creu-ho els dits demanant no tenir una avaria greu al pis o al cotxe, perquè no sé si podria pagar-la.

Temps enrere vivia molt millor que ara; tenia un sou i podia optar a tenir-ne un de millor; la meva parella es trobava en la mateixa situació, germans i amics també. Avui la meva parella no treballa, els meus amics que conserven la feina ho fan amb la por de que en qualsevol moment se’ls pot acabar, encara que l’empresa vagi bé.

Així, doncs, la majoria de tots nosaltres, el gran gruix de la població, treballa per poder subsistir...i poca cosa més. A això se li deia, i s’hauria de dir, esclavitud.

L'esclavitud, esclavisme o esclavatge és la condició que implica el control d'una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d'altres formes de coacció. L'esclavitud s'ha utilitzat com a força de treball o bé com a mercaderia. La forma d'esclavitud que implica la propietat legal de les persones actualment està prohibida en tots els països del món.

En la societat romana els esclaus feien tot tipus de feines, des de les més qualificades -metge,preceptor, administrador, gladiador, enginyer, arquitecte - fins a les que eren menys ben considerades -miner, llaurador, peó d'obra. Òbviament la preparació i el preu dels esclaus variava molt i també les condicions de vida dels uns i dels altres era molt diferent: des del luxe en què vivien uns pocs fins a les condicions infrahumanes que patien els miners. Els esclaus domèstics vivien en habitacions (cubicula) separades de l'àrea dels amos, els rurals vivien en cubicula de les uillae o de vegades encadenats en cel·les col·lectives (ergastula). En moltes feines, com les obres públiques, esclaus i homes lliures treballaven colze amb colze.

Un esclau treballava pràcticament tota la seva vida, des del moment que, encara infant, podia fer les feines més senzilles (pastors, artesania) fins a la vellesa. Alguns esclaus ascendien en la jerarquia fins a llocs de gran responsabilitat, fins i tot en un alt càrrec de l'administració imperial. Podien gestionar una finca o una empresa important, atès que molts senadors, a qui la llei prohibia dedicar-se al comerç o a la banca, utilitzaven en aquests negocis intermediaris que solien ser esclaus o lliberts, atès que els podien tenir més controlats. D'aquesta manera una minoria d'esclaus o de lliberts tenien paradoxalment més possibiltats d'enriquir-se que la majoria de ciutadans lliures de condició humil.

La mateixa diversitat de situacions i orígens nacionals que es donaven entre els esclaus els impedien veure's a si mateixos com una classe amb interessos homogenis. En conseqüència la resistència dels esclaus rarament es traduïa en revoltes.

Potser ja va sent hora que ens rebel·lem contra aquest crim.

Eduard Viñas,